imacros’s blog

            El teatre en valencià que anàrem a veure s’anomena “Ostres”. Aquesta obra està basada en set contes d’Anton P.Txèkhov: Una naturalesa enigmàtica, Una nit espantosa, Els simuladors, Un escàndol, La corista, El relat de Natàlia i Ostres.

            El canvi d’un conte a un altre, ho feien llevant un cristall de la finestra i amb açò i amb l’enfosquiment de la sala significava el final d’un conte i el començament de l’altre.

            El teatre va agradar-me molt. Els actors ho van fer estupendament amb una qualitat interpretativa excel·lent, encara que jo no siga una experta de la interpretació, amb una perfecta pronunciació del valencià i dominant totes les inflexions de la veu. Allò que més va cridar-me l’atenció, va ser el teatre. Jo m’esperava un teatre gran, com l’Olimpia, El teatre Principal… com un de tants de València que havia anat anteriorment, però no va ser així. Era com un garatge amb un títol que posava “Teatre Círculo”. L’entrada era el rebedor on es venien les entrades, que a més a més, era una espècie de tenda de llibres de teatre. Quan vam entrar al teatre estava tot fosquíssim, les parets totes cobertes amb teles negres i era extremadament xicotet. Després d’haver vist l’entrada, m’esperava un teatre petit, però amb un escenari i amb butaques per al públic. Però, açò no va ser així. Era com una habitació molt menuda on els actors ja estaven col·locats per a començar, però estaven com si foren estàtues, per aquesta raó varem entrar silenciosament per no desconcentrar-los. Teníem cadires d’estes plegables per assentar-nos, però tampoc n’hi havia moltes, unes quinze. Encara així, no es va plenar la sala, perquè seríem unes deu persones. Era tot molt estrany. Mai havia estat en una situació com aquella. Entre les característiques del teatre i el lloc on es trobava… mare meua! Tan sols em va faltar quan va començar l’obra que van apagar tots els llums i van posar una musiqueta així, desconcertant, d’eixes que et posen la pell de gallina.

            L’obra va estar molt bé. No obstant això, entre el primer conte i el segon, va causar-me un poc de desconcert, perquè no tenia res a veure una història amb l’altra, i de seguida vaig comprendre que es tractava de històries diferents, al igual que el llibre que m’estava llegint de Pere Calders. Cada capítol, un conte nou. Tal vegada, per aquesta raó va agradar-me més, perquè ja sabia el joc que anava a tenir l’obra.

            Finalment, dir que el teatre deuria estar més ben considerat, perquè al igual que la música no se li considera com realment s’hauria de considerar. A mi personalment, m’agrada molt el teatre, per això quan puc anar vaig a veure una o altra obra. Per aquesta raó recomane que la gent vaja al teatre i sobre tot, la gent jove, per a que pugan veure un altre tipus d’oci i sobre tot, de cultura.

• Leave a comment... (0)

       Cròniques de la veritat oculta és un recull de contes de l’escriptor Pere Calders. És una obra clau en la narrativa de Calders i representà la descoberta, per al públic de la postguerra, d’un narrador extraordinari. L’humor i la fantasia pròpies de l’autor havien guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat, una ambigüitat que embolcalla sempre la literatura fantàstica, que va de Poe a Kafka, passant per Pirandello o Bontempelli.

Aquest llibre es divideix en tres parts:

1. La imprevista certesa

       Aquesta part del llibre és la que més m’agradat. Té molts conten que et fan reflexionar sobre allò que has llegit. Però, el conte que destacaria i el que més m’agradat de tot el llibre es troba a aquesta part. Aquest conte es titula “El principi de la saviesa”.

       Aquest conte narra la història d’un milionari que té una casa i un jardí impressionants que un bon dia els seus criats troben una mà humana entre unes flors de l’immens jardí. Sorprès per la troballa i desitjós de saber la història, l’origen i el propietari de la mà, decideix posar un anunci al diari dient que es buscava al propietari d’una cosa molt important que s’havia perdut a un jardí de casa bona. Amb aquest pretext passen per casa del protagonista diferents personatges, tots ells realment especials i amb històries molt peculiars, els quals asseguraven haver perdut al jardí del milionari importants pertinences. Des d’un lladre que ha perdut la seva cartera, un lampista que ha perdut la memòria, fins a un enamorat en busca d’un vis de vandi del gramòfon. Finalment arriba a la casa del milionari un personatge que es dedica a la quiromància, al qual li donen la mà amputada perquè la llegira. Finalment es descobreix que la mà és d’un conegut filòsof de la contrada. Després d’estar parlant una estona amb el protagonista, el filòsof li diu que l’únic que volia fer deixant-li la seua mà al jardí era donar-li una lliçó. La conversa continua i llavors el milionari s’adona que realment el seu jardí té una atracció especial per a la gent i li pregunta al filòsof què pot fer per arreglar-ho. El filòsof diu: “convertiu el vostre jardí en municipal i ompliu-lo de rètols que diguin que està permès fer malbé les flors i desplomar els ocells, llavors no hi vindrà ningú”. Una frase que fa pensar.

       Aquest conte m’agradat molt. És un conte que tot el món hauria de llegir, pel doble sentit que desprèn la història i la moralitat que ens dóna. A més a més Pere Calders aconsegueix mantenir l’atenció del lector i tenir alhora una ironia i cinisme molt picants i especials. La crítica que acaba fent de la societat és molt important, sobretot en la última frase, dita pel filòsof.

1. Ver, però inexplicable

       D’aquesta part, destacaria el conte “El problema de l’Índia”. Ja coneixia, anteriorment, la importància que tenen les vaques a l’Índia. Quan em vaig assabentar per primera vegada, em va parèixer increïble el respecte que les tenen.

Aquest conte narra la història d’un home europeu que va a l’Índia de viatge. Aquest, desconeixia els costums de la regió, sobretot pel que fa a aspectes sagrats,  com les vaques.

       El protagonista del conte s’adona que les vaques anaven lliurement pels carrers, tractades amb submisa cortesia i respecte. Sabedor d’açò, s’adaptà a les noves circumstàncies.  Però, un bon dia, anava pel carrer amb un ram de flors per a la seua estimada. De seguida se li va apropar una vaca per menjar-se les flors. Ell molt irritat, apartà a la vaca, qui es posà a bramar fortament. Tots els vianants i la policia, indignats per la seua acció, li van recriminar que si la vaca volia menjar-se les seues flors, tenia tot el seu dret per fer-ho. Després de quedar-se sense ram, va decidir anar-se’n a comprar un altre ram, però el que va fer, va ser, comprar dos rams, un com el primer i altre de poca categoria, econòmic. Va fer que li posaren el primer en una capsa, ben tapat, i el segon arranjat per a dur-lo a les mans ostensiblement. Així, quan una vaca se li apropara, li donaria el més roí.

       Finalment, li donà el ram més econòmic a la mateixa vaca d’abans. Quan el policia s’adonà del que havia fet, trobà que l’engany havia estat monstruós. Per aquesta raó, el varen condemnar a tres mesos de presó, “perquè havia fet una trampa a una vaca sagrada”.

       Després de llegir açò, podem veure els diferents significats que poden adquirir les coses, el animals… depenent del lloc o el país on es troben, en aquest cas, les vaques. Per això, és molt important saber un poquet de cada país si no volem infringir alguna llei o fer el ridícul.

1. L’escenari desconcertant 

       D’aquesta part, destacaria el conte “Raspall (conte infantil)”. Aquest conte narra la història de com un raspall es convertix en un gos, degut a la imaginació d’un xiquet. Tot va començar quan un dia, el Turc, el gosset dels Sala se va menjar el barret del senyor Sala. Aquest molt enfadat el va fer fora de casa. El xiquet va agafar un disgust de por i per entretenir-se va buscar que podia ser la seua nova mascota. Va trobar un raspall, amb el qual va estar jugant tot el dia. Tant gran va ser la seua il·lusió que aquest raspall va agafar vida. Quan el xiquet s’ho va contar als seus pares, aquestos no el varen creure. No obstant això, van canviar d’opinió quan un lladre va entrar a furtar a la casa i el raspall, com a bona mascota, va atacar el lladre. Després d’això, els pares no van dubtar mai més de la paraula del seu fill. Finalment, li van fer una caseta on es llegia “no és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”. Un conte molt bonic, on les il·lusions dels xiquets poden fer-se realitat.

            Com a conclusió, dir que m’agradat molt el llibre. Mai havia llegit res d’aquest escriptor, però després d’aquesta lectura m’anima a llegir més coses sobre ell. També, comentar, que he destacat els contes que més m’han agradat o els que més m’han cridat l’atenció, però també n’hi ha uns altres que també m’han agradat, com poden ser “la consciència, visitadora social” (comentada a soles com una lectura), “coses de la providència”, “la clau de ferro” o “una curiositat americana”. Recomane aquest llibre pels missatges que dóna Pere Calders i que tothom deuria tindre en compte.

• Leave a comment... (0)

       Aquesta és una òpera de Vicente Martín i Soler composada 1787. El llibret va ser escrit per Lorenzo Da Ponte. Aquesta obra és una de les setenta òperes produïdes al Burgtheater de Viena baix el auspici dels emperadors José II y Leopoldo II, entre 1783 y 1792.

Acte I

       En un deliciós jardí, les tres nimfes de Diana rodegen, admiratives, Doristo dorment i amarrat. El deslliguen i van a l’encontre de la deessa. Aquest es desperta i, després de descobrir una magnífica pomera, li abellix menjar un dels seus fruits. Apareix Amore, que li ho impedix, es presenta , i el recluta –a pesar de la seua resistència– per a la seua venjança contra Diana. Esta l’ha ofés en instal·lar eixe arbre per a vigilar la castedat de les seues nimfes: al passar per davall, les que no la conserven són magolades i desfigurades pels fruits que cauen sobre elles. Doristo és ara guardià de l’arbre; Amore li dóna un anell per a protegir-se dels seus efectes i el deixa simulant dormir. De seguida, entra la deessa celebrant amb les seues nimfes les belleses de l’illa i la seua immunitat a l’amor. Doristo, en despertar, s’abalança sobre les belles. Davant de la irada reacció de Diana, respon amb candor, oferint-se com “marit genèric” per a les tres. Diana el transforma en planta.

        Arriben les tres nimfes, i ràpidament Britomarte decidix que han de formar parella amb els tres pastors. Davant dels escrúpols de les seues companyes, canta: no simpatitza amb les idees de Diana; desitja entregarse a l’amor. Com a primera nimfa, li correspon triar primer i es decidix per Silvio. Però arriba la deessa, i les nimfes s’afanyen a amagar els jóvens en una gruta, després de la qual cosa se’n van. Amore, sempre amb hàbit femení, parla amb Diana, i la intima que derroque l’arbre, done llibertat d’amar a les seues nimfes, i que renuncie ella mateixa al seu vot de castedat. Diana, irada, s’hi nega, i descriu l’amor com un tirà cruel. Burlant-se’n, Amore descriu les bondats de l’amor. Després afirma que les nimfes no li són fidels Amore pregunta als pastors si els agrada la deessa; Dóna a Silvio i Endimione sengles fletxes: el qui puga clavar-la en el cos de Diana gaudirà del seu amor

       Després, Endimione clava una fletxa en el cor de la deessa. Diana jura venjar-se, davant del tumultuós temor de tots els altres.

Acte II

        Diana arriba i crida altres nimfes per a castigar els rebels. Els hòmens demanen pietat, i la deessa s’estranya de sentir que el seu cor s’ablanix. Confosa, se’n va, i els deixa màgicament congelats. Arriba Amore, i  els desperta. Amore canvia un cartell que deia “Ací reina Cíntia” per un altre on diu “Amore reina ací”. Després invita a tots a cantar els seus futurs triomfs. La música penetra fins la gruta, però abans que Diana isca a veure què ocorre, Amore allunya Doristo i les tres nimfes; Endimione ha de quedar-se adormit, cobert amb el manto de la deessa. En alçar Diana el manto, admira la bellesa d’Endimione i el desperta. Tapant-li ella els ulls perquè no sàpiga qui és, canten junts el seu amor; després es revela i s’abracen. Endimione i Diana gaudixen a soles del seu amor, quan senten la veu del sacerdot; ella s’aterrix, i li prega, turmentada, que se’n vaja. Silvio, com a Alcindo, rep les confessions de la deessa i li ordena, amb el pretext de desenganyar-la de les virtuts d’Endimione, que reunisca totes les nimfes davall de l’arbre sagrat.

       Amore festeja amb les nimfes el seu triomf. S’inicia el ritu, i ix sortejat el nom de Diana per a passar primera per davall de l’arbre. A la tempestat emocional que això li provoca, i que tots comenten, agitats i temorosos, s’hi suma una gran tempestat i un terratrèmol, que fa desaparèixer el deliciós jardí. Amore entra en carro triomfal, seguit del seu seguici, i disposa les solucions: Diana ha d’unir-se a Endimione, Silvio serà sacerdot d’Amore, i Doristo es quedarà amb les tres nimfes com a guardià de la cort. Els seguidors d’Amore inviten Diana a unir-se a ells, i la deessa ho fa, reconeixent de bon grat la seua derrota.

       Em va agradar molt la experiència de veure una òpera, encara que ja havia vist anteriorment un altra, no va ser el mateix, perquè en aquesta ocasió estàvem en primera fila i ho veiem tot molt prop. Teníem l’orquestra a pocs metres de nosaltres i l’escenari amb els actors també. L’únic inconvenient que vaig trobar va ser, que degut a la proximitat de l’escenari, ens resultava incòmode llegir els subtítols projectats a la pantalla, amunt del tot de l’escenari.

        La història que contava l’òpera era molt original i molt bonica, a més a més, de vegades introduïen duos o trios molts graciosos. Per aquesta raó, moltes vegades et reies per allò que deien en els diàlegs, o per la forma d’interpretar que tenien els actor. Em va agradar molt. Recomane anar a veure-la.

• Leave a comment... (0)

       Aquest conte està tret del llibre “Cròniques de la veritat oculta” de Pere Calders. En aquest conte, es narra la història d’un assassí que se li apareix l’àngel de la consciència. La història comença un bon matí en que Depa Carel·li està ultimant els detalls per al seu pròxim assassinat, una vella. Però, encara el que no sap és amb què la matarà. Utilitzarà la corda, l’arma de foc o la blanca? Com la faena és senzilla, utilitzarà l’arma blanca. Però quan es disposava a anar a casa de la vella se li apareix un àngel que li diu:  —No facis això, Carel·li. Mira que encara hi ets a temps. L’àngel portava un maletí vermell on guardava totes les conseqüències de la seva futura acció. Li fa reflexionar per a que no ho faça.

        Finalment l’àngel no aconsegueix convèncer-lo i Depa decideix dur a terme la seva acció. Quan arriba al lloc on es produirà el crim, es torna a trobar l’àngel que intenta parlar amb ell:  -No la matis, Carel·li. No n’hi ha necessitat. Pots robar sense tocar-la. Ja veus que dorm profundament. Però li resulta impossible fer-lo canviar d’idea. Depa acompleix els seus objectius, es gira cap a l’àngel i li diu:  —No es molesti més, no, que jo tot sol em faré les inútils reflexions del cas.

        En aquest conte, podem veure com apareix la consciència representada com un àngel que s’apareix a un home que va a fer una cosa malament. Ell intenta convéncer-lo per a que no ho faça, però ell, no pot remeiar-lo, perquè cada ú es deu allò que és. Açò representa la veu interior que moltes vegades s’ens apareix quan anem a fer qualsevol cosa immoral, però, ací es vol plasmar la idea, que cada ú és com és, i per molt que vulgues fer-li canviar d’opinió, si vol fer-ho, ho farà. No podem canviar la naturalesa de les persones. És un conte que fa pensar.

• Leave a comment... (0)

       Júlia és un llibre basat en la industrialització i la revolució industrial, tot açò envoltat per les històries de Júlia, una xica de divuit anys de classe obrera que treballa a la fàbrica tèxtil d’Alcoi. És una xica molt senzilla que aspira a casar-se amb el seu nuvi Rafelet, tindre fills i viure feliços per sempre, encara que ella no li estime tant com ell. El objectiu principal de la protagonista serà demostrar que el seu pare no va ser un assassí i que era innocent de la mort de l’alcalde del seu poble.

         Josep Romeu, és el propietari de la fàbrica on Júlia treballa, desgraciadament, la seua dóna mor i aquest que sempre havia esta enamorat de Júlia, se li declara. Ella no reacciona molt bé, perquè és un home molt major, però la seua mare, de seguida veu que de tot açò se pot traure cullerada. Ell vol casar-se amb ella, per açò Vicenta, la mare de Júlia, parla amb Josep per arreglar la boda. Júlia enganyada acudeix amb la seua mare a casa d’aquest. Ací li imposen les condicions per poder casar-se amb ell. Ella estava atònita d’allò que estava passant, però després de pensar-ho millor, accepta casar-se amb el seu amo, encara que tinga que operar-se per no tindre fills. Si tenia descendència significava repartir l’herència en més parts, i la seua família no estava d’acord.

          Amb aquest casament, Júlia s’enfronta a moltes crítiques, tant de la família de Josep, com als treballadors de la fàbrica, qui la veuen com una aprofitadora. Finalment, es casen. La seua sogra li farà passar de tot a sa casa, a més de ser constantment rebutjada pels fills de Josep. Però, a poc a poc, Júlia va avançant en el poder de la casa, substituint als que tenia la seua sogra, a més dels poders de la fàbrica, ja que la vellesa de Josep li impedia fer-se càrrec de la fàbrica. La fàbrica passa per grans dificultats, ja que degut a la vaga de treballadors per la incorporació de màquines a la fàbrica, es perden molts ingressos. Júlia tirarà endavant amb la fàbrica fent pujar els ingressos. Els fills de Josep l’ajudaran en aquesta crisi, que a la fi li lleven la rancúnia i la respecten.

          Finalment, Josep Romeu es mor i Júlia mata a la seua sogra, farta de que li féra la vida impossible. Damunt, ja estava impedida i ningú la trobaria a faltar, perquè no la volien.

          Baix el meu punt de vista, és un llibre molt bo, m’ha agradat molt. Ací, podem veure la situació social en temps de revoltes i com pot canviar tant una persona. Júlia, al començament del llibre és una xica molt bona, sensible, però con caràcter. No obstant això, a mesura que passa el temps, es casa amb Josep Romeu per poder pujar socialment i gaudir de privilegis, que casant-se amb Rafelet no haguera tingut, i a més a més li tracten malament, i cada volta es va fent més i més dura, fins arribar al punt de no plorar mai. Fins i tot té el coratge de matar a la seua sogra, que de segur, anys enrere no haguera estat capaç. A més a més, podem veure, al punt que pot arribar a una persona per diners i per viure bé tota la vida, com per exemple, operar-se per no quedar-se embarassada.

És un llibre que recomanaria, per la seua qualitat i per la seua trama envoltada per la història, ja que amb açò podem conèixer coses d’una època que no hem viscut.

• Leave a comment... (0)

      La pel·lícula comença, abans que apareguen els títols, a l’últim dia de la vida d’Antònia. Podem veure a una dóna de pél blanc, gitada a la cama, esperant la mort. Al mateix temps, la veu d’una narradora externa i omniscient anuncia que es tracta d’Antònia i que ella sap que aquest és el dia en que morirà. Una vegada s’alça, la pròpia Antònia diu, “Ja és hora de morir”. Després d’açò, la pel·lícula retrocedeix anys enrere, fins el moment en que Antònia i la seua filla adolescent, Daniela, tornen al poble holandès on va nàixer Antònia, per acompanyar a sa mare en els seus últims moments. Antònia recupera vells amics, i amb ells viu en plenitud: riu, plora, s’enfureix, s’enamora… Compren que després de tants anys ha trobat el sentit de la seua existència.

      A més a més, tota la pel·lícula, tindrà que veure amb els cicles d’amor, naixement i mort que són part essencial de la condició humana, tot entremesclant amb diversos sentiments com l’amor i el desamor. Una biografia que conta cinquanta anys en la vida d’Antònia. La pel·lícula és una celebració a la vida i a la família, i sobre tot, als sentiments duradors. A través de quatre generacions diferents, quatre dónes distintes i cada una amb la seua història peculiar. Tot això, ubicat en el pla realista del període de postguerra, però sense detindre’s en això i, sobretot, sense melodrames.

      Baix el meu punt de vista, és una pel·lícula que està bé. Podem veure, com a través de quatre generacions (i totes dónes) passen els anys, afectant a cada una de diferent manera. Allò que més m’ha cridat l’atenció, ha sigut el personatge d’Antònia. És una dóna molt avançada per a la seua època, en quant a religió, caràcter, política i forma de vida. D’açò, destacaria quan la seua filla, Daniela, decideix tindre un fill. Decideix tindre-lo a soler, sense la necessitat que el seu fill tingués un pare. A més a més, després Daniela s’enamora de Lara, la professora de Teresa, i això junt amb voler ser mare soltera, en eixa època no era molt normal, i a més, estava molt mal vist. Tot allò, no obstant això, es presenta sense problemes, on ningú s’oposa.

     Com he dit anteriorment, Antònia no és religiosa, però continua assistint a missa, ja que és un lloc on tot el poble es troba i on les seues experiències són públicament validades o no.

     Per altra banda, destacar, els elements màgics que presenta la pel·lícula i sempre en ulls de Daniela. Quan estan en el funeral de la seua iaia, imagina que aquesta s’alça del fèretre i comença a cantar una cançó de Frank Sinatra. Seguidament, després d’açò, veu com la imatge del Crist alça el cap. Altre element màgic és quan Daniela coneix a Lara. Quan la mira, veu a la Venus de Boticcelli.

• Leave a comment... (0)

      La pel·lícula narra la història d’un granger que s’enamora d’una dóna de ciutat que està passant les seues vacances al camp. S’enamora d’ella de tal manera, que quan aquesta li diu que es desfaça de la seua muller, ell accedix. El pla de la dóna de la ciutat era que ell es desfera de la seua dóna al llac, s’ofegara i pareguera un accident. Ell, es salvaria lligant-se a uns juncs. D’aquesta manera, podrien anar-se junts a la ciutat y vendre la granja.

      No obstant això, quan arriba el moment, no pot fer-lo, s’adona que continua estimant-la i apropa el vaixell fins la voreta. La seua muller, horroritzada fuig d’ell, pujant a un tren que arriba fins la ciutat. Allí, ell implora el seu perdó. Entren a una església on es celebra una boda. Finalment, ella li perdona i passen tot el dia a la ciutat, com si fora altra lluna de mel, molt enamorats. Passegen, es fan una foto, van a la barberia, ballen…

      Però, de tornada a la granja, travessant el llac, comença una gran tempesta que desestabilitza el vaixell en el que anaven. El granger, desesperat per salvar la seua dóna, li lliga al cos els juncs que tenia per a ell. Ell, per la força de la corrent, arriba a la vora, però, la seua dóna no. Al no trobar-la, angustiat, acudeix al poble per a que li ajuden a trobar-la. Desgraciadament, solament troben els juncs desfets. La dóna de la ciutat, al veure això, s’alegra al pensar que el seu amant havia fet allò que ella volia. El granger enfurit pel dolor, pega a la dóna i quan està quasi estrangulant-la, escolta crits dient que han trobat la seua dóna, inconscient, però amb vida.

Finalment, la dóna de la ciutat, abandona el camp i la muller del granger desperta radiant de felicitat, sent feliços per a sempre.

      Personalment, mai havia vist una pel·lícula muda. En un principi, quan estava veient-la, se m’estava fent avorrida i pesada, però, a mesura que passava la película m’anava agradant, perquè una volta portes una estona mirant-la, t’acostumes a que no diuen res. Finalment, m’ha agradat. Es altra forma de fer les pel·lícules. Tens que imaginar-te el que estan dient, per com estan actuant o pels gests que fan cada vegada.   

      Per altra banda, destacar una de les escenes que més m’han agradat: l’escena del porquet a la cuina. Quan fuig de la fira, comença a córrer i entra a la cuina d’un restaurant. El cuiner, es posa a beure vi, però no s’adona que el porquet ha entrat a la cuina. Per aquesta raó, quan el porquet es posa a jugar sota d’un drap, el cuiner s’espanta i pensa que és un efecte de l’alcohol.

      Finalment, comentar que aquesta pel·lícula va ser guardonada amb tres premis Oscar a: Millor qualitat artística, Millor actriu (Janet Gaynor) i millor fotografia.

• Leave a comment... (0)