“Sin perdón”
La pel·lícula està basada en la història de William Munny, un pistoler vell, vidu i acabat, que té dificultats econòmiques per mantindre els seus fills. Antigament, era un bandit sanguinari i alcohòlic, que es dedicava a matar gent per la recompensa, però, gràcies a la seua difunta dóna, canvia com a un pare exemplar i lluny de l’alcohol.
No obstant això, Schofield Kid es presenta en casa de Munny per proposar-li matar a dos vaquers que s’havien aprofitat d’una prostituta, pegant-li i marcant-li tot el cos amb una navalla, sobretot la cara. Munny, no té més remei que acceptar, ja que no té molts diners, i aquest, va en busca del seu antic millor amic i company d’assassinats, Ned Logan per a que li acompanye en l’aventura.
Quan arriba a la ciutat es troba amb els impediments de Little Bill, sherrif de la ciutat, que lleva totes les armes de foc i apallissa a tots els homes que van en busca dels bandolers.
Finalment, els tres companys maten als culpables de deixar marcada la cara de la prostituta, cobren els 1000$, però Ned Logan es assassinat pel sheriff, ja que aquest no volia dir el parador del seu amic Munny.
Personalment, no és del tipus de pel·lícules que a mi m’agrada veure, però està bé. És una pel·lícula amb un bon repartiment d’actors com Clint Eastwood, Gene Hackman i Morgan Freeman. Per exemple, el personatge de William Munny, és el tipus de protagonista que diu més amb les mirades que amb les paraules, ja que ha tingut un passat molt obscur i açò la deixat una petjada en la seua personalitat. A més a més, està considerada com una de les millors pel·lícules de Clint Eastwood, i una de les millors pel·lícules de la dècada dels noranta, amb quatre premis Oscar.
“Cobardes”
Cobardes és una pel·lícula que tracta el tema del “bulling”, matèria d’actualitat en tots els col·legis, per això m’ha paregut interessant veure aquesta pel·lícula i comentar-la.
Guille i Gabi són dos adolescents de secundaria, el segon víctima del primer. Guille és, en aparença, un xic com altre qualsevol: bones notes, bon esportista i amb una família que li dóna suport. Aquest, descobreix que actuar d’aquesta manera fa que tots li tinguen respecte. Per aquesta raó, es passa els dies assetjant a Gabi, per l‘únic fet de ser pèl-roig.
La pel·lícula en sí, està bé. Tracta el tema d’actualitat que nosaltres com a futurs mestres, per desgràcia, veurem a les nostres classes. El més important, és saber detectar-lo i poder-lo solucionar. A la pel·lícula es comet l’error d’acusar a la víctima com assetjador del que està assetjant. Això fa que Gabi es senta pitjor, perquè per la por que sent no és capaç de parlar del seu problema amb ningú.
Finalment, Gabi té un pla: gravar la pallissa que li donen Guille i els seus amics, per així poder amenaçar al seu acusador amb difondre el vídeo. A més a més, aconsegueix que els amics de Gabi li deixen a soles perquè sinó també seria un motiu per posar-lo en circulació. Peró, allò que no em va agradar va ser, que com Gabi veu que sent d’eixa manera la gent li té respecte, ell mateix que havia patit molt, ara és qui assetja.
“Camino”
La pel·lícula està inspirada en la història de la filla menor d’una família que perteneix a l’Opus Dei, que va morir en 1985 als 14 anys d’edat i que actualment està en procés de canonització.
A la pel·lícula, la xiqueta s’anomena Camino, té onze anys i li es diagnosticat un càncer terminal. Comença amb l’escena a l’hospital, rodejada dels seus familiars, amics, rector i un gran nombre de personal clínic observant la seua mort. Després, es situa cinc mesos abans d’aquesta escena, on es veu una xiqueta feliç, plena de vida i enamorada d’un xiquet, Jesús. Quan aquest xiquet comença a fixar-se en ella, li diagnostiquen la malaltia. A partir d’ací, es veu tots els patiments pels que passa la xiqueta.
Baix el meu punt de vista, és una bona pel·lícula, però molt forta. Vaig eixir del cinema amb una mala sensació i al dia següent vaig tindre a la xiqueta tot el dia al cap. Em va impressionar molt. Tenia escenes i diàlegs molt forts. Diàlegs que jo no entenia, ni entenc. El que més em va impressionar va ser quan la mare diu que ella tots els dies donava gràcies per la malaltia de la seua filla, perquè era una privilegiada per reunir-se abans amb Jesús, el seu salvador que les volia molt. No entenc com una mare pot dir eixes paraules.
També quan estan operant a Camino i ix tot el que l’estan fent, era molt desagradable. A més a més, també em va impactar molt una conversació que té Camino amb el seu pare, desesperada pel seu estat li pregunta perquè Jesús que la vol tan i que és tan bo, com l’ha deixat que arribara a eixe punt, estar tan malalta com estava, consumint-se a poc a poc.
Per altra banda, quan el pare va a la ciutat natal de la xiqueta per complir el seu últim desig: un vestit roig, uns dolços de la pastisseria de Jesús i una carta d’aquest, sofreix un accident amb el cotxe i es mor a l’acte.
Finalment, dir que és una pel·lícula on podem veure la innocència i la fortalesa d’una xiqueta d’onze anys front a una malaltia d’aquest tipus. Allò que no entenc és l’actitud de la seua família davant d’aquesta situació, per molt devot que sigues no es pot donar gràcies d’allò que li està passat a la teua filla ni envidiar-la per estar més pròxima a Jesús.
El debate de Ciudadanía llega a la BBC
Maite Ducajú, Valencia
Realizadores del programa “Crossing Continents” (Cruzando continentes) de la BBC Radio 4 han estado dos días en Valencia, Torrent y Gandia para profundizar en la polémica sobre la asignatura de Educación para la Ciudadanía (Education for Citizenship) que se enseña en inglés en los institutos de Secundaria de la Comunitat. El asunto traspasa fronteras y a los británicos, sobre todo, les interesa conocer las peculiaridades en torno a su idioma bajo el título de “Debate de los valores en España 2.008”. Está previsto que el programa se emita el 4 de diciembre.
La cadena británica entrevisto ayer en una sala de las Corts al conseller de Educación, Alejandro Font de Mora, a quien le preguntaron en inglés sobre los programas trilingües, el nivel de los alumnos valencianos y cómo se está desarrollando la implantación de una asignatura en una lengua que no es la oficial, explicaron a Levante-EMV fuentes del departamento.
El día anterior, martes, los periodistas de la cadena pública del Reino Unido estuvieron por la mañana en el instituto de Secundaria Vela e Vents de Gandia y por la tarde-noche acudieron a un encierro en el Serra Perenxisa de Torrent. Allí comprobaron in situ cómo se imparte Ciudadanía y las actividades con motivo de la protesta, indicaron en el STE-PV.
El profesor Rafael Casanova, que enseña Valenciano en el centro educativo de Torrent, donde se imparte Ciudadanía con un profesor de inglés procedente de la bolsa, explicó a este diario que el equipo británico “estuvo toda la tarde, incluida su asistencia a la actuación del cantante Pau Alabajos. También se proyectó la película “Hoy comienza todo” de Bertrand Tavernier y se entrevistaron con padres y profesores sobre cómo se vive que la asignatura se imparta en lengua extranjera”.
El portavoz del STE-PV, Marc Candela, informó ayer que “el equipo de la BBC se puso en contacto con nosotros a finales de septiembre para que les dijeramos de algunos centros para poder hacer un reportaje sobre Ciudadanía en inglés”.
En su opinión, este interés, “pone de manifiesto la internacionalización del conflicto, que nunca se debería haber producido. La imagen que se trasmite de la enseñanza a la sociedad valenciana y al resto del Estado y a Europa es denigrante para los profesionales de la enseñanza que se ven obligados a cumplir normas absurdas y contrarias a su dignidad profesional”.
El secretario general de la Federación de Enseñanza de CCOO-PV, Manolo Picó, por su parte, afirmó que el “problema de cómo se imparte Ciudadanía en la Comunitat ha traspasado las fronteras. Se hacen burlas en muchos sitios cuando es algo muy sencillo, puesto que el alumno no está preparado y la aplicación en inglés sólo se puede hacer si se dan las condiciones adecuadas. Fuera se ve con estupor”.
Por su parte, el conseller de Educación, Alejandro Font de Mora, reiteró ayer que los alumnos de segundo curso de la ESO tienen el nivel de inglés suficiente para entender la materia de Educación para la Ciudadanía en este idioma.
Font de Mora ha compareció en las Corts, donde el portavoz de Compromís, Lluís Torró, le preguntó sobre los criterios pedagógicos que sostiene la conselleria para afirmar que los alumnos tienen suficientes horas lectivas en inglés para entender esta materia. Font de Mora explicó que llegan a segundo de la ESO con setecientas horas.
Bienvenidos a mi blog
¡Hola! Bienvenidos a mi blog de la asignatura de Nuevas Tecnologías aplicadas a la educación.
“Con faldas y a lo loco”
La pel·lícula tracta de dos músics, Joe i Jerry, que presencien la Masacre de San Valentín en Chicago en 1929, feta per la Mafia. Aquestos, son perseguits pels gànsters perquè volen desfer-se d’ells. Per aquesta raó, tenen que fugir de Chicago i per a que no siguen reconeguts, es disfressen de dones e ingressen en una banda de xiques, canviant-se els noms, anomenant-se Josephine y Daphne.
Aquesta banda es dirigeix a Florida, i ací, Joe i Jerry s’enamoren de la cantant e intèrpret d’ukelele, Sugar. Per això, els amics competeixen per cridar la seua atenció, a més a més que lluiten perquè no es desvele que són homes.
Per altra banda, el milionari Osgood s’enamora de Daphne/Jerry, mentre que Joe adopta una doble personalitat masculina/femenina per conquistar a Sugar. Es vesteix com Cary Grant, fingint ser milionari, ja que Sugar buscava un home d’eixe tipus per a casar-se.
Finalment, la Mafia arriba a Miami, on descobreix als testimonis. Sugar i Joe acaben junts, i Osgood i Daphne/Jerry també. Ací, al final de la pel·lícula és on apareix la famosa frase: Jerry com Dafhne: “¡No me comprendes Osgood! Aaah… ¡Soy un hombre!” / Osgood: “Bueno, nadie es perfecto.”
La pel·lícula no l’habia vista mai i em va agradar molt. No imaginava que podia ser tan bona. En allò que em vaig fixar, va ser el paper que representava Marilyn, una xica tonta e innocent, i el paper que desempenyoraven les dones a la pel·lícula. Aquest aspecte, va ser criticat per una professora de la universitat. Tenia tota la raó del món, però també s’ha de mirar a l’època què és va fer, i resulta lícit aquest paper. També, comentar, que quan vaig veure el paper que representava Marilyn, em vaig adonar, que estava representant el seu propi paper, és a dir, a ella mateixa: una xica ingènua, innocent, interessada i borratxa.
Al rodatge de la pel·lícula, hi hagueren conflictes entre el director i Marilyn. L’actriu arribava molt tard o ni es presentava, i tenia un comportament poc professional. A més, amb freqüència no recordava el seu paper i s’he diu que havien d’anar col·locant el seu text pels diferents llocs de l’estudi. A més, Marilyn Monroe estava embarassada durant la filmació.
A més a més, s’ha de destacar els dobles sentits que trobem a aquesta pel·lícula. Damunt, si veiem la pel·lícula en versió original, encara en trobem més, i sobre tot, de tipus sexual. Per exemple, quan diu “thank you to cover me up”, vol dir gràcies per “introduir-te en mi” i no, com es va traduir al castellà, “gràcies per cobrir-me”. Quan van marxa arrere en el vaixell, també té que veure amb el sexe. Són tot dobles sentits, que si es veu en castellà no se n’adonem, per això, és interessant veure-la en versió original. Amb açò, també té que veure les cançons que s’escoltaven, que no apareixien subtitulades, però que la lletra si que tenia que veure amb allò que estava passant o amb l’estat d’ànim de Sugar.
Finalment, destacar l’escena de les maraques, que és una estratègia del director per donar temps al riure dels espectadors a la sala de cinema, i que no es perda la següent frase, la qual cosa permet mantindre l’efecte còmic del guió sense entrebancs. Aquesta escena i l’última són de les que més m’han agradat.
- Comentaris tancats a “Con faldas y a lo loco”
Per què la carrera de magisteri és considerada com una “carrereta”?
Estic farta! Estic farta d’escoltar que magisteri és “una carrereta de tres anys i que qualsevol pot traure-se-la”.
En els darrers anys, la figura de mestre ha passat de ser un dels oficis més prestigiosos, a ser un ofici menyspreat on qualsevol pot exercir. Què té la gent d’avui dia en el cap per a pensar que qualsevol persona pot educar als seus fills? No haurien de ser les persones més capacitades intel·lectualment per fer aquesta tasca? D’eixes persones depèn la educació d’uns xiquets molt influenciables. Xiquets que donen per bo tot allò que el seu mestre diu, “perquè ho ha dit el seu mestre i punt”, siga el que siga, estiga bé o no.
A més a més, la gent es pensa que anem a la facultat a jugar. Sí sí, a jugar! Ja sé que no és la carrera de medicina, però, home! És una carrera de tres anys com qualsevol altra, amb la mateixa dignitat i tot. Què ningú ens regala el títol!
Jo l’he viscut en la meua pròpia pell. Açò m’he la contat ma mare i també ha passant davant la meua presència:
-Hola Carmina! Què tal va tot?
-Bé, molt bé!
-M’alegre! I les teues filles, com estan?
-Doncs molt bé, en València estan les dos.
-Ahhh! Es veritat! Què estudien?
Ma mare, tot orgullosa -tot ha de dir-se… haha- respon:
-Doncs Inés, Magisteri musical
-Ahh… (amb un to de “bah, magisteri… pff ja veus)
– I Esther, ADE
– Ahh! ADE! Molt bé! (amb un to d’admiració).
Vosaltres mateixos podeu jutjar la diferència. Val, molt bé, ADE és una carrera de cinc anys, però per aquesta raó magisteri té que ser una “carrereta”? I a lo millor, eixa dona, no sabia ni què és ADE, a soles per sonar així més “culte” ja li pareixia amb més qualitat i tot! Però, em té igual. Si ma mare haguera dit, qualsevol altra carrera que estudiara la meua germana, haguera respòs de la mateixa manera.
Hui per hui, la carrera de magisteri és una de les carreres que més nota demanen per entrar a la universitat, i de les que més menyspreada està. Açò té un poc de incoherència no? Aquest any, si no m’equivoque, crec que demanaven un 7! Baix el meu punt de vista, crec que persones que tenen de mitja un set en el selectiu, no deuen de ser persones amb poc coeficient intel·lectual no?
Altre exemple, que mai se m’oblidarà, és allò que em va dir el meu professor de filosofia de primer de batxillerat. Em va preguntar que què volia estudiar, i li vaig dir contestar: “magisteri musical”, ell amb un to com renyint-me em va contestar: “una xica tan intel·ligent, per què no aspira a més?” Em vaig quedar sense saber què contestar.
Doncs, crec, que el professor, per considerar-me ,segons ell, “tan intel·ligent” m’hauria d’haver dit: molt bé! a veure si així canvia un poquet el món, i sobretot, la educació. Ànim!
Per altra banda, també tots nosaltres, estem cansats de veure gent que entra en magisteri per ser una carrera “fàcil”, per a després, tindre un treball acomodat i ben remunerat. Quin tipus de valors poden transmetre estes persones als xiquets? Com van a educar-los? Perquè a banda de ensenyar, també tenim que EDUCAR. Com van a educar persones que a lo millor ni ells tenen clars quins són els valors més importants? Us deixe totes aquestes preguntes per a que les contesteu.
Finalment, dir, que la carrera de magisteri és una carrera fàcil d’aprobar, però difícil de traure bona nota, perquè en moltes assignatures per poder traure un notable alt o excel·lent tens que fer molt treballs extra per pujar nota, perquè a vegades l’examen no val quasi res. Però no obstant això, la carrera és tan digna com altra qualsevol de tres anys. A més a més, destacar, que després com a futurs mestres, farem una gran tasca que mai serà reconeguda, perquè la gent a soles veurà que tenim “tres mesos de vacances”. Ai! Els prejudicis de la gent!
Boris Godunov
Quan Jose Carlos em va dir que teníem que anar a veure l’obra, no em vaig imaginar que m’agradaria tant.
La història va començar quan un bon dia, Jose Carlos, ens va dir a Mireia, David i a mi, que teníem que anar a veure una obra de teatre molt bona, que ens agradaria molt, perquè havia estar representada per tot el món, però que no ens anava a dir ni el títol, ni el lloc on es representava, ni els actors ni res, d’eixa manera ens agradaria més. Nosaltres varem acceptar. El que jo no sabia, era, que jo era la única dels quatre que no sabia res de l’obra, ells tres si que sabien de què anava, per això, vaig investigar un poquet…
Per fi, va arribar el dia de la representació i allí estàvem els quatre. Va començar amb una projecció explicant qui era Boris Godunov i què va passar a Rússia quan ell va ocupar el tro com a nou tsar. De sobte, quan portàvem uns 15 minuts de representació, de sobte, es van encendre totes les llums i van aparèixer persones amb pistoles i rifles. Eren els terroristes que estaven segrestant el teatre, de la mateixa manera que va passar a Rússia en aquell teatre on van estar 900 persones segrestades durant 3 dies, sense aigua ni menjar. Jo sabia que els terroristes eren de mentida, que eren actors, però encara així, portava el cor en un puny i vaig estar així fins que es va acabar tota l’obra. Sabies que eren actors, però, i si passava qualsevol cosa? Que jo encara sóc molt jove!! Mentre jo estava més acollonida que altra cosa, els meus amics rient-se de mi i fent-me bromes. Això em faltava a mi!!!
El que més em va fer botar del seient, va ser quan, de sobte, un actor del públic que estava assentat, per cert, molt a prop de nosaltres, es va alçar i va dir: “¡¡QUIETO TODO EL MUNDO, TODOS SOIS NUESTROS REHENES!!”. Després d’açò, s’escoltaven conversacions telefòniques de persones que cridaven als seus familiars i una d’elles, deia que havia estat molt espantada, perquè havien posat una bomba amb una terrorista al seu costat, amb botó que polsaria si fera falta, per tal de fer esclatar pels aires tot el teatre. De sobte, em vaig adonar que al nostre costat s’estava posant una terrorista amb la bomba!!! I jo: aleee que més? Pff. Jo pensava: menos mal que sabia de què anava, perquè sinó jo m’ho crec, m’ho crec de veritat! haha
Em va agradar molt, i per tant recomane aquesta obra. El que més em va agradar era, que nosaltres, els espectadors, no érem simples espectadors, sinó que formàvem part de l’obra, i encara que sabies que era tot mentida, tenies la impressió que era tot de veritat. Per aquesta raó, podies posar-te en la pell d’aquelles persones que van estar allí i allò que van sentir. Va ser una experiència que recomane a tothom.
Jose, gràcies per portar-nos allí! ; )