“Ostres”
El teatre en valencià que anàrem a veure s’anomena “Ostres”. Aquesta obra està basada en set contes d’Anton P.Txèkhov: Una naturalesa enigmàtica, Una nit espantosa, Els simuladors, Un escàndol, La corista, El relat de Natàlia i Ostres.
El canvi d’un conte a un altre, ho feien llevant un cristall de la finestra i amb açò i amb l’enfosquiment de la sala significava el final d’un conte i el començament de l’altre.
El teatre va agradar-me molt. Els actors ho van fer estupendament amb una qualitat interpretativa excel·lent, encara que jo no siga una experta de la interpretació, amb una perfecta pronunciació del valencià i dominant totes les inflexions de la veu. Allò que més va cridar-me l’atenció, va ser el teatre. Jo m’esperava un teatre gran, com l’Olimpia, El teatre Principal… com un de tants de València que havia anat anteriorment, però no va ser així. Era com un garatge amb un títol que posava “Teatre Círculo”. L’entrada era el rebedor on es venien les entrades, que a més a més, era una espècie de tenda de llibres de teatre. Quan vam entrar al teatre estava tot fosquíssim, les parets totes cobertes amb teles negres i era extremadament xicotet. Després d’haver vist l’entrada, m’esperava un teatre petit, però amb un escenari i amb butaques per al públic. Però, açò no va ser així. Era com una habitació molt menuda on els actors ja estaven col·locats per a començar, però estaven com si foren estàtues, per aquesta raó varem entrar silenciosament per no desconcentrar-los. Teníem cadires d’estes plegables per assentar-nos, però tampoc n’hi havia moltes, unes quinze. Encara així, no es va plenar la sala, perquè seríem unes deu persones. Era tot molt estrany. Mai havia estat en una situació com aquella. Entre les característiques del teatre i el lloc on es trobava… mare meua! Tan sols em va faltar quan va començar l’obra que van apagar tots els llums i van posar una musiqueta així, desconcertant, d’eixes que et posen la pell de gallina.
L’obra va estar molt bé. No obstant això, entre el primer conte i el segon, va causar-me un poc de desconcert, perquè no tenia res a veure una història amb l’altra, i de seguida vaig comprendre que es tractava de històries diferents, al igual que el llibre que m’estava llegint de Pere Calders. Cada capítol, un conte nou. Tal vegada, per aquesta raó va agradar-me més, perquè ja sabia el joc que anava a tenir l’obra.
Finalment, dir que el teatre deuria estar més ben considerat, perquè al igual que la música no se li considera com realment s’hauria de considerar. A mi personalment, m’agrada molt el teatre, per això quan puc anar vaig a veure una o altra obra. Per aquesta raó recomane que la gent vaja al teatre i sobre tot, la gent jove, per a que pugan veure un altre tipus d’oci i sobre tot, de cultura.