imacros’s blog

El profesor de Biología de IE Universidad Pablo Tejedo parte hacia Santiago de Chile para iniciar un viaje que le llevará hasta el continente antártico donde llevará a cabo una investigación, dirigida por el doctor Javier Benayas del Álamo, de la Universidad Autónoma de Madrid, que pretende valorar los efectos medioambientales del turismo en esta zona del planeta, especialmente amenazada por el calentamiento global.

Como se recordará, el Ministerio de Ciencia e Innovación presentó oficialmente a finales del pasado año la campaña antártica 2008/09 durante un acto celebrado en el Parque de las Ciencias de Granada. Esta iniciativa agrupa a cuarenta y ocho grupos de investigación y a ciento cincuenta investigadores procedentes de setenta y cuatro instituciones, el mayor contingente enviado nunca por España a la Antártida.

IE Universidad estará representada en esta campaña por el profesor Pablo Tejedo, de la IE School of Biology, que participa en el proyecto “Valoración del impacto ambiental del turismo comercial sobre los ecosistemas antárticos”. Este estudio pretende servir de base para el diseño de un plan de seguimiento destinado a valorar los efectos ambientales a largo plazo de esta actividad comercial sobre los frágiles ecosistemas antárticos.

Tras unos días en Ushuaia, en los que aprovechará su estancia para entrevistarse con diferentes profesionales de la industria turística especializada en cruceros antárticos, el profesor Pablo Tejedo embarcará en el Buque de Investigación Oceanográfica ´Las Palmas´, responsable del apoyo logístico de la expedición, rumbo a las Islas Shetland del Sur. Allí desarrollará la fase de trabajo de campo correspondiente al proyecto titulado ´Valoración del impacto ambiental del turismo comercial sobre los ecosistemas antárticos´, una investigación que forma parte de los veinticinco proyectos desarrollados por científicos españoles bajo financiación del Ministerio de Ciencia e Innovación en el marco del Año Polar Internacional.

Durante veinte días, del 16 de enero al 6 de febrero de 2009, el profesor Tejedo visitará diferentes localizaciones para valorar los efectos de las visitas a tierra de los turistas antárticos. En este tiempo, recorrerá la Isla Barrientos, la zona de Bahía Paraíso en la Península Antártica, Isla Decepción, Punta Hannah y la Isla Rey Jorge.

Durante el año pasado, el profesor Tejedo diseñó los experimentos que van a permitir evaluar el impacto del turismo comercial sobre los suelos antárticos. En esta tarea colaboraron diferentes profesores de IE Universidad, como David Melero, que ayudó a construir un sistema de secado de muestras basado en energías renovables, o Jesús A. Gómez Ochoa de Alda, que propuso el uso de placas Biolog para la evaluación de los cambios en la biodiversidad microbiana de los suelos en las zonas sometidas a mayor nivel de uso por parte de los turistas antárticos.

El profesor de Biología de IE Universidad no regresará se su periplo antártico hasta el 10 de febrero de 2009, aunque él espera que el sistema de telecomunicaciones de la Armada española le permita comunicarse con su familia y con sus compañeros de la Facultad de Biología de IE Universidad.

El equipo de investigación está dirigido por el Dr. Javier Benayas del Álamo, del Departamento de Ecología de la Universidad Autónoma de Madrid. Junto con el profesor Tejedo colabora desde hace diez años en el desarrollo de trabajos destinados a evaluar los impactos ambientales generados por los turistas en diferentes áreas protegidas.

Fuente: IE Universidad

• Leave a comment... (0)

• Leave a comment... (0)

• Leave a comment... (0)

El Banco de Inglaterra adopta nuevas rebajas de tipos para superar la recesión económica

• Leave a comment... (0)

Zapatero augura un 2009 “duro y difícil” pero prevé una recuperación del empleo a partir de marzo. -El PP pide la comparecencia de Corbacho

• Leave a comment... (0)

            El teatre en valencià que anàrem a veure s’anomena “Ostres”. Aquesta obra està basada en set contes d’Anton P.Txèkhov: Una naturalesa enigmàtica, Una nit espantosa, Els simuladors, Un escàndol, La corista, El relat de Natàlia i Ostres.

            El canvi d’un conte a un altre, ho feien llevant un cristall de la finestra i amb açò i amb l’enfosquiment de la sala significava el final d’un conte i el començament de l’altre.

            El teatre va agradar-me molt. Els actors ho van fer estupendament amb una qualitat interpretativa excel·lent, encara que jo no siga una experta de la interpretació, amb una perfecta pronunciació del valencià i dominant totes les inflexions de la veu. Allò que més va cridar-me l’atenció, va ser el teatre. Jo m’esperava un teatre gran, com l’Olimpia, El teatre Principal… com un de tants de València que havia anat anteriorment, però no va ser així. Era com un garatge amb un títol que posava “Teatre Círculo”. L’entrada era el rebedor on es venien les entrades, que a més a més, era una espècie de tenda de llibres de teatre. Quan vam entrar al teatre estava tot fosquíssim, les parets totes cobertes amb teles negres i era extremadament xicotet. Després d’haver vist l’entrada, m’esperava un teatre petit, però amb un escenari i amb butaques per al públic. Però, açò no va ser així. Era com una habitació molt menuda on els actors ja estaven col·locats per a començar, però estaven com si foren estàtues, per aquesta raó varem entrar silenciosament per no desconcentrar-los. Teníem cadires d’estes plegables per assentar-nos, però tampoc n’hi havia moltes, unes quinze. Encara així, no es va plenar la sala, perquè seríem unes deu persones. Era tot molt estrany. Mai havia estat en una situació com aquella. Entre les característiques del teatre i el lloc on es trobava… mare meua! Tan sols em va faltar quan va començar l’obra que van apagar tots els llums i van posar una musiqueta així, desconcertant, d’eixes que et posen la pell de gallina.

            L’obra va estar molt bé. No obstant això, entre el primer conte i el segon, va causar-me un poc de desconcert, perquè no tenia res a veure una història amb l’altra, i de seguida vaig comprendre que es tractava de històries diferents, al igual que el llibre que m’estava llegint de Pere Calders. Cada capítol, un conte nou. Tal vegada, per aquesta raó va agradar-me més, perquè ja sabia el joc que anava a tenir l’obra.

            Finalment, dir que el teatre deuria estar més ben considerat, perquè al igual que la música no se li considera com realment s’hauria de considerar. A mi personalment, m’agrada molt el teatre, per això quan puc anar vaig a veure una o altra obra. Per aquesta raó recomane que la gent vaja al teatre i sobre tot, la gent jove, per a que pugan veure un altre tipus d’oci i sobre tot, de cultura.

• Leave a comment... (0)

       Cròniques de la veritat oculta és un recull de contes de l’escriptor Pere Calders. És una obra clau en la narrativa de Calders i representà la descoberta, per al públic de la postguerra, d’un narrador extraordinari. L’humor i la fantasia pròpies de l’autor havien guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat, una ambigüitat que embolcalla sempre la literatura fantàstica, que va de Poe a Kafka, passant per Pirandello o Bontempelli.

Aquest llibre es divideix en tres parts:

1. La imprevista certesa

       Aquesta part del llibre és la que més m’agradat. Té molts conten que et fan reflexionar sobre allò que has llegit. Però, el conte que destacaria i el que més m’agradat de tot el llibre es troba a aquesta part. Aquest conte es titula “El principi de la saviesa”.

       Aquest conte narra la història d’un milionari que té una casa i un jardí impressionants que un bon dia els seus criats troben una mà humana entre unes flors de l’immens jardí. Sorprès per la troballa i desitjós de saber la història, l’origen i el propietari de la mà, decideix posar un anunci al diari dient que es buscava al propietari d’una cosa molt important que s’havia perdut a un jardí de casa bona. Amb aquest pretext passen per casa del protagonista diferents personatges, tots ells realment especials i amb històries molt peculiars, els quals asseguraven haver perdut al jardí del milionari importants pertinences. Des d’un lladre que ha perdut la seva cartera, un lampista que ha perdut la memòria, fins a un enamorat en busca d’un vis de vandi del gramòfon. Finalment arriba a la casa del milionari un personatge que es dedica a la quiromància, al qual li donen la mà amputada perquè la llegira. Finalment es descobreix que la mà és d’un conegut filòsof de la contrada. Després d’estar parlant una estona amb el protagonista, el filòsof li diu que l’únic que volia fer deixant-li la seua mà al jardí era donar-li una lliçó. La conversa continua i llavors el milionari s’adona que realment el seu jardí té una atracció especial per a la gent i li pregunta al filòsof què pot fer per arreglar-ho. El filòsof diu: “convertiu el vostre jardí en municipal i ompliu-lo de rètols que diguin que està permès fer malbé les flors i desplomar els ocells, llavors no hi vindrà ningú”. Una frase que fa pensar.

       Aquest conte m’agradat molt. És un conte que tot el món hauria de llegir, pel doble sentit que desprèn la història i la moralitat que ens dóna. A més a més Pere Calders aconsegueix mantenir l’atenció del lector i tenir alhora una ironia i cinisme molt picants i especials. La crítica que acaba fent de la societat és molt important, sobretot en la última frase, dita pel filòsof.

1. Ver, però inexplicable

       D’aquesta part, destacaria el conte “El problema de l’Índia”. Ja coneixia, anteriorment, la importància que tenen les vaques a l’Índia. Quan em vaig assabentar per primera vegada, em va parèixer increïble el respecte que les tenen.

Aquest conte narra la història d’un home europeu que va a l’Índia de viatge. Aquest, desconeixia els costums de la regió, sobretot pel que fa a aspectes sagrats,  com les vaques.

       El protagonista del conte s’adona que les vaques anaven lliurement pels carrers, tractades amb submisa cortesia i respecte. Sabedor d’açò, s’adaptà a les noves circumstàncies.  Però, un bon dia, anava pel carrer amb un ram de flors per a la seua estimada. De seguida se li va apropar una vaca per menjar-se les flors. Ell molt irritat, apartà a la vaca, qui es posà a bramar fortament. Tots els vianants i la policia, indignats per la seua acció, li van recriminar que si la vaca volia menjar-se les seues flors, tenia tot el seu dret per fer-ho. Després de quedar-se sense ram, va decidir anar-se’n a comprar un altre ram, però el que va fer, va ser, comprar dos rams, un com el primer i altre de poca categoria, econòmic. Va fer que li posaren el primer en una capsa, ben tapat, i el segon arranjat per a dur-lo a les mans ostensiblement. Així, quan una vaca se li apropara, li donaria el més roí.

       Finalment, li donà el ram més econòmic a la mateixa vaca d’abans. Quan el policia s’adonà del que havia fet, trobà que l’engany havia estat monstruós. Per aquesta raó, el varen condemnar a tres mesos de presó, “perquè havia fet una trampa a una vaca sagrada”.

       Després de llegir açò, podem veure els diferents significats que poden adquirir les coses, el animals… depenent del lloc o el país on es troben, en aquest cas, les vaques. Per això, és molt important saber un poquet de cada país si no volem infringir alguna llei o fer el ridícul.

1. L’escenari desconcertant 

       D’aquesta part, destacaria el conte “Raspall (conte infantil)”. Aquest conte narra la història de com un raspall es convertix en un gos, degut a la imaginació d’un xiquet. Tot va començar quan un dia, el Turc, el gosset dels Sala se va menjar el barret del senyor Sala. Aquest molt enfadat el va fer fora de casa. El xiquet va agafar un disgust de por i per entretenir-se va buscar que podia ser la seua nova mascota. Va trobar un raspall, amb el qual va estar jugant tot el dia. Tant gran va ser la seua il·lusió que aquest raspall va agafar vida. Quan el xiquet s’ho va contar als seus pares, aquestos no el varen creure. No obstant això, van canviar d’opinió quan un lladre va entrar a furtar a la casa i el raspall, com a bona mascota, va atacar el lladre. Després d’això, els pares no van dubtar mai més de la paraula del seu fill. Finalment, li van fer una caseta on es llegia “no és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”. Un conte molt bonic, on les il·lusions dels xiquets poden fer-se realitat.

            Com a conclusió, dir que m’agradat molt el llibre. Mai havia llegit res d’aquest escriptor, però després d’aquesta lectura m’anima a llegir més coses sobre ell. També, comentar, que he destacat els contes que més m’han agradat o els que més m’han cridat l’atenció, però també n’hi ha uns altres que també m’han agradat, com poden ser “la consciència, visitadora social” (comentada a soles com una lectura), “coses de la providència”, “la clau de ferro” o “una curiositat americana”. Recomane aquest llibre pels missatges que dóna Pere Calders i que tothom deuria tindre en compte.

• Leave a comment... (0)

       Aquesta és una òpera de Vicente Martín i Soler composada 1787. El llibret va ser escrit per Lorenzo Da Ponte. Aquesta obra és una de les setenta òperes produïdes al Burgtheater de Viena baix el auspici dels emperadors José II y Leopoldo II, entre 1783 y 1792.

Acte I

       En un deliciós jardí, les tres nimfes de Diana rodegen, admiratives, Doristo dorment i amarrat. El deslliguen i van a l’encontre de la deessa. Aquest es desperta i, després de descobrir una magnífica pomera, li abellix menjar un dels seus fruits. Apareix Amore, que li ho impedix, es presenta , i el recluta –a pesar de la seua resistència– per a la seua venjança contra Diana. Esta l’ha ofés en instal·lar eixe arbre per a vigilar la castedat de les seues nimfes: al passar per davall, les que no la conserven són magolades i desfigurades pels fruits que cauen sobre elles. Doristo és ara guardià de l’arbre; Amore li dóna un anell per a protegir-se dels seus efectes i el deixa simulant dormir. De seguida, entra la deessa celebrant amb les seues nimfes les belleses de l’illa i la seua immunitat a l’amor. Doristo, en despertar, s’abalança sobre les belles. Davant de la irada reacció de Diana, respon amb candor, oferint-se com “marit genèric” per a les tres. Diana el transforma en planta.

        Arriben les tres nimfes, i ràpidament Britomarte decidix que han de formar parella amb els tres pastors. Davant dels escrúpols de les seues companyes, canta: no simpatitza amb les idees de Diana; desitja entregarse a l’amor. Com a primera nimfa, li correspon triar primer i es decidix per Silvio. Però arriba la deessa, i les nimfes s’afanyen a amagar els jóvens en una gruta, després de la qual cosa se’n van. Amore, sempre amb hàbit femení, parla amb Diana, i la intima que derroque l’arbre, done llibertat d’amar a les seues nimfes, i que renuncie ella mateixa al seu vot de castedat. Diana, irada, s’hi nega, i descriu l’amor com un tirà cruel. Burlant-se’n, Amore descriu les bondats de l’amor. Després afirma que les nimfes no li són fidels Amore pregunta als pastors si els agrada la deessa; Dóna a Silvio i Endimione sengles fletxes: el qui puga clavar-la en el cos de Diana gaudirà del seu amor

       Després, Endimione clava una fletxa en el cor de la deessa. Diana jura venjar-se, davant del tumultuós temor de tots els altres.

Acte II

        Diana arriba i crida altres nimfes per a castigar els rebels. Els hòmens demanen pietat, i la deessa s’estranya de sentir que el seu cor s’ablanix. Confosa, se’n va, i els deixa màgicament congelats. Arriba Amore, i  els desperta. Amore canvia un cartell que deia “Ací reina Cíntia” per un altre on diu “Amore reina ací”. Després invita a tots a cantar els seus futurs triomfs. La música penetra fins la gruta, però abans que Diana isca a veure què ocorre, Amore allunya Doristo i les tres nimfes; Endimione ha de quedar-se adormit, cobert amb el manto de la deessa. En alçar Diana el manto, admira la bellesa d’Endimione i el desperta. Tapant-li ella els ulls perquè no sàpiga qui és, canten junts el seu amor; després es revela i s’abracen. Endimione i Diana gaudixen a soles del seu amor, quan senten la veu del sacerdot; ella s’aterrix, i li prega, turmentada, que se’n vaja. Silvio, com a Alcindo, rep les confessions de la deessa i li ordena, amb el pretext de desenganyar-la de les virtuts d’Endimione, que reunisca totes les nimfes davall de l’arbre sagrat.

       Amore festeja amb les nimfes el seu triomf. S’inicia el ritu, i ix sortejat el nom de Diana per a passar primera per davall de l’arbre. A la tempestat emocional que això li provoca, i que tots comenten, agitats i temorosos, s’hi suma una gran tempestat i un terratrèmol, que fa desaparèixer el deliciós jardí. Amore entra en carro triomfal, seguit del seu seguici, i disposa les solucions: Diana ha d’unir-se a Endimione, Silvio serà sacerdot d’Amore, i Doristo es quedarà amb les tres nimfes com a guardià de la cort. Els seguidors d’Amore inviten Diana a unir-se a ells, i la deessa ho fa, reconeixent de bon grat la seua derrota.

       Em va agradar molt la experiència de veure una òpera, encara que ja havia vist anteriorment un altra, no va ser el mateix, perquè en aquesta ocasió estàvem en primera fila i ho veiem tot molt prop. Teníem l’orquestra a pocs metres de nosaltres i l’escenari amb els actors també. L’únic inconvenient que vaig trobar va ser, que degut a la proximitat de l’escenari, ens resultava incòmode llegir els subtítols projectats a la pantalla, amunt del tot de l’escenari.

        La història que contava l’òpera era molt original i molt bonica, a més a més, de vegades introduïen duos o trios molts graciosos. Per aquesta raó, moltes vegades et reies per allò que deien en els diàlegs, o per la forma d’interpretar que tenien els actor. Em va agradar molt. Recomane anar a veure-la.

• Leave a comment... (0)

       Aquest conte està tret del llibre “Cròniques de la veritat oculta” de Pere Calders. En aquest conte, es narra la història d’un assassí que se li apareix l’àngel de la consciència. La història comença un bon matí en que Depa Carel·li està ultimant els detalls per al seu pròxim assassinat, una vella. Però, encara el que no sap és amb què la matarà. Utilitzarà la corda, l’arma de foc o la blanca? Com la faena és senzilla, utilitzarà l’arma blanca. Però quan es disposava a anar a casa de la vella se li apareix un àngel que li diu:  —No facis això, Carel·li. Mira que encara hi ets a temps. L’àngel portava un maletí vermell on guardava totes les conseqüències de la seva futura acció. Li fa reflexionar per a que no ho faça.

        Finalment l’àngel no aconsegueix convèncer-lo i Depa decideix dur a terme la seva acció. Quan arriba al lloc on es produirà el crim, es torna a trobar l’àngel que intenta parlar amb ell:  -No la matis, Carel·li. No n’hi ha necessitat. Pots robar sense tocar-la. Ja veus que dorm profundament. Però li resulta impossible fer-lo canviar d’idea. Depa acompleix els seus objectius, es gira cap a l’àngel i li diu:  —No es molesti més, no, que jo tot sol em faré les inútils reflexions del cas.

        En aquest conte, podem veure com apareix la consciència representada com un àngel que s’apareix a un home que va a fer una cosa malament. Ell intenta convéncer-lo per a que no ho faça, però ell, no pot remeiar-lo, perquè cada ú es deu allò que és. Açò representa la veu interior que moltes vegades s’ens apareix quan anem a fer qualsevol cosa immoral, però, ací es vol plasmar la idea, que cada ú és com és, i per molt que vulgues fer-li canviar d’opinió, si vol fer-ho, ho farà. No podem canviar la naturalesa de les persones. És un conte que fa pensar.

• Leave a comment... (0)