imacros’s blog

       

       Cròniques de la veritat oculta és un recull de contes de l’escriptor Pere Calders. És una obra clau en la narrativa de Calders i representà la descoberta, per al públic de la postguerra, d’un narrador extraordinari. L’humor i la fantasia pròpies de l’autor havien guanyat amb els anys en intensitat, profunditat i ambigüitat, una ambigüitat que embolcalla sempre la literatura fantàstica, que va de Poe a Kafka, passant per Pirandello o Bontempelli.

Aquest llibre es divideix en tres parts:

 

1. La imprevista certesa

       Aquesta part del llibre és la que més m’agradat. Té molts conten que et fan reflexionar sobre allò que has llegit. Però, el conte que destacaria i el que més m’agradat de tot el llibre es troba a aquesta part. Aquest conte es titula “El principi de la saviesa”.

       Aquest conte narra la història d’un milionari que té una casa i un jardí impressionants que un bon dia els seus criats troben una mà humana entre unes flors de l’immens jardí. Sorprès per la troballa i desitjós de saber la història, l’origen i el propietari de la mà, decideix posar un anunci al diari dient que es buscava al propietari d’una cosa molt important que s’havia perdut a un jardí de casa bona. Amb aquest pretext passen per casa del protagonista diferents personatges, tots ells realment especials i amb històries molt peculiars, els quals asseguraven haver perdut al jardí del milionari importants pertinences. Des d’un lladre que ha perdut la seva cartera, un lampista que ha perdut la memòria, fins a un enamorat en busca d’un vis de vandi del gramòfon. Finalment arriba a la casa del milionari un personatge que es dedica a la quiromància, al qual li donen la mà amputada perquè la llegira. Finalment es descobreix que la mà és d’un conegut filòsof de la contrada. Després d’estar parlant una estona amb el protagonista, el filòsof li diu que l’únic que volia fer deixant-li la seua mà al jardí era donar-li una lliçó. La conversa continua i llavors el milionari s’adona que realment el seu jardí té una atracció especial per a la gent i li pregunta al filòsof què pot fer per arreglar-ho. El filòsof diu: “convertiu el vostre jardí en municipal i ompliu-lo de rètols que diguin que està permès fer malbé les flors i desplomar els ocells, llavors no hi vindrà ningú”. Una frase que fa pensar.

       Aquest conte m’agradat molt. És un conte que tot el món hauria de llegir, pel doble sentit que desprèn la història i la moralitat que ens dóna. A més a més Pere Calders aconsegueix mantenir l’atenció del lector i tenir alhora una ironia i cinisme molt picants i especials. La crítica que acaba fent de la societat és molt important, sobretot en la última frase, dita pel filòsof.

 

1. Ver, però inexplicable

       D’aquesta part, destacaria el conte “El problema de l’Índia”. Ja coneixia, anteriorment, la importància que tenen les vaques a l’Índia. Quan em vaig assabentar per primera vegada, em va parèixer increïble el respecte que les tenen.

Aquest conte narra la història d’un home europeu que va a l’Índia de viatge. Aquest, desconeixia els costums de la regió, sobretot pel que fa a aspectes sagrats,  com les vaques.

       El protagonista del conte s’adona que les vaques anaven lliurement pels carrers, tractades amb submisa cortesia i respecte. Sabedor d’açò, s’adaptà a les noves circumstàncies.  Però, un bon dia, anava pel carrer amb un ram de flors per a la seua estimada. De seguida se li va apropar una vaca per menjar-se les flors. Ell molt irritat, apartà a la vaca, qui es posà a bramar fortament. Tots els vianants i la policia, indignats per la seua acció, li van recriminar que si la vaca volia menjar-se les seues flors, tenia tot el seu dret per fer-ho. Després de quedar-se sense ram, va decidir anar-se’n a comprar un altre ram, però el que va fer, va ser, comprar dos rams, un com el primer i altre de poca categoria, econòmic. Va fer que li posaren el primer en una capsa, ben tapat, i el segon arranjat per a dur-lo a les mans ostensiblement. Així, quan una vaca se li apropara, li donaria el més roí.

       Finalment, li donà el ram més econòmic a la mateixa vaca d’abans. Quan el policia s’adonà del que havia fet, trobà que l’engany havia estat monstruós. Per aquesta raó, el varen condemnar a tres mesos de presó, “perquè havia fet una trampa a una vaca sagrada”.

       Després de llegir açò, podem veure els diferents significats que poden adquirir les coses, el animals… depenent del lloc o el país on es troben, en aquest cas, les vaques. Per això, és molt important saber un poquet de cada país si no volem infringir alguna llei o fer el ridícul.

 

1. L’escenari desconcertant 

       D’aquesta part, destacaria el conte “Raspall (conte infantil)”. Aquest conte narra la història de com un raspall es convertix en un gos, degut a la imaginació d’un xiquet. Tot va començar quan un dia, el Turc, el gosset dels Sala se va menjar el barret del senyor Sala. Aquest molt enfadat el va fer fora de casa. El xiquet va agafar un disgust de por i per entretenir-se va buscar que podia ser la seua nova mascota. Va trobar un raspall, amb el qual va estar jugant tot el dia. Tant gran va ser la seua il·lusió que aquest raspall va agafar vida. Quan el xiquet s’ho va contar als seus pares, aquestos no el varen creure. No obstant això, van canviar d’opinió quan un lladre va entrar a furtar a la casa i el raspall, com a bona mascota, va atacar el lladre. Després d’això, els pares no van dubtar mai més de la paraula del seu fill. Finalment, li van fer una caseta on es llegia “no és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”. Un conte molt bonic, on les il·lusions dels xiquets poden fer-se realitat.

 

            Com a conclusió, dir que m’agradat molt el llibre. Mai havia llegit res d’aquest escriptor, però després d’aquesta lectura m’anima a llegir més coses sobre ell. També, comentar, que he destacat els contes que més m’han agradat o els que més m’han cridat l’atenció, però també n’hi ha uns altres que també m’han agradat, com poden ser “la consciència, visitadora social” (comentada a soles com una lectura), “coses de la providència”, “la clau de ferro” o “una curiositat americana”. Recomane aquest llibre pels missatges que dóna Pere Calders i que tothom deuria tindre en compte.

 

 

• Leave a comment... (0)

      

       Aquesta és una òpera de Vicente Martín i Soler composada 1787. El llibret va ser escrit per Lorenzo Da Ponte. Aquesta obra és una de les setenta òperes produïdes al Burgtheater de Viena baix el auspici dels emperadors José II y Leopoldo II, entre 1783 y 1792.

 

Acte I

 

       En un deliciós jardí, les tres nimfes de Diana rodegen, admiratives, Doristo dorment i amarrat. El deslliguen i van a l’encontre de la deessa. Aquest es desperta i, després de descobrir una magnífica pomera, li abellix menjar un dels seus fruits. Apareix Amore, que li ho impedix, es presenta , i el recluta –a pesar de la seua resistència– per a la seua venjança contra Diana. Esta l’ha ofés en instal·lar eixe arbre per a vigilar la castedat de les seues nimfes: al passar per davall, les que no la conserven són magolades i desfigurades pels fruits que cauen sobre elles. Doristo és ara guardià de l’arbre; Amore li dóna un anell per a protegir-se dels seus efectes i el deixa simulant dormir. De seguida, entra la deessa celebrant amb les seues nimfes les belleses de l’illa i la seua immunitat a l’amor. Doristo, en despertar, s’abalança sobre les belles. Davant de la irada reacció de Diana, respon amb candor, oferint-se com “marit genèric” per a les tres. Diana el transforma en planta.

        Arriben les tres nimfes, i ràpidament Britomarte decidix que han de formar parella amb els tres pastors. Davant dels escrúpols de les seues companyes, canta: no simpatitza amb les idees de Diana; desitja entregarse a l’amor. Com a primera nimfa, li correspon triar primer i es decidix per Silvio. Però arriba la deessa, i les nimfes s’afanyen a amagar els jóvens en una gruta, després de la qual cosa se’n van. Amore, sempre amb hàbit femení, parla amb Diana, i la intima que derroque l’arbre, done llibertat d’amar a les seues nimfes, i que renuncie ella mateixa al seu vot de castedat. Diana, irada, s’hi nega, i descriu l’amor com un tirà cruel. Burlant-se’n, Amore descriu les bondats de l’amor. Després afirma que les nimfes no li són fidels Amore pregunta als pastors si els agrada la deessa; Dóna a Silvio i Endimione sengles fletxes: el qui puga clavar-la en el cos de Diana gaudirà del seu amor

       Després, Endimione clava una fletxa en el cor de la deessa. Diana jura venjar-se, davant del tumultuós temor de tots els altres.

 

Acte II

 

        Diana arriba i crida altres nimfes per a castigar els rebels. Els hòmens demanen pietat, i la deessa s’estranya de sentir que el seu cor s’ablanix. Confosa, se’n va, i els deixa màgicament congelats. Arriba Amore, i  els desperta. Amore canvia un cartell que deia “Ací reina Cíntia” per un altre on diu “Amore reina ací”. Després invita a tots a cantar els seus futurs triomfs. La música penetra fins la gruta, però abans que Diana isca a veure què ocorre, Amore allunya Doristo i les tres nimfes; Endimione ha de quedar-se adormit, cobert amb el manto de la deessa. En alçar Diana el manto, admira la bellesa d’Endimione i el desperta. Tapant-li ella els ulls perquè no sàpiga qui és, canten junts el seu amor; després es revela i s’abracen. Endimione i Diana gaudixen a soles del seu amor, quan senten la veu del sacerdot; ella s’aterrix, i li prega, turmentada, que se’n vaja. Silvio, com a Alcindo, rep les confessions de la deessa i li ordena, amb el pretext de desenganyar-la de les virtuts d’Endimione, que reunisca totes les nimfes davall de l’arbre sagrat.

       Amore festeja amb les nimfes el seu triomf. S’inicia el ritu, i ix sortejat el nom de Diana per a passar primera per davall de l’arbre. A la tempestat emocional que això li provoca, i que tots comenten, agitats i temorosos, s’hi suma una gran tempestat i un terratrèmol, que fa desaparèixer el deliciós jardí. Amore entra en carro triomfal, seguit del seu seguici, i disposa les solucions: Diana ha d’unir-se a Endimione, Silvio serà sacerdot d’Amore, i Doristo es quedarà amb les tres nimfes com a guardià de la cort. Els seguidors d’Amore inviten Diana a unir-se a ells, i la deessa ho fa, reconeixent de bon grat la seua derrota.

 

       Em va agradar molt la experiència de veure una òpera, encara que ja havia vist anteriorment un altra, no va ser el mateix, perquè en aquesta ocasió estàvem en primera fila i ho veiem tot molt prop. Teníem l’orquestra a pocs metres de nosaltres i l’escenari amb els actors també. L’únic inconvenient que vaig trobar va ser, que degut a la proximitat de l’escenari, ens resultava incòmode llegir els subtítols projectats a la pantalla, amunt del tot de l’escenari.

        La història que contava l’òpera era molt original i molt bonica, a més a més, de vegades introduïen duos o trios molts graciosos. Per aquesta raó, moltes vegades et reies per allò que deien en els diàlegs, o per la forma d’interpretar que tenien els actor. Em va agradar molt. Recomane anar a veure-la.

 

 

 

• Leave a comment... (0)