«Sin perdón»

Posted on novembre 20th, 2008 in Literatura Catalana by imacros

            La pel·lícula està basada en la història de William Munny, un pistoler vell, vidu i acabat, que té dificultats econòmiques per mantindre els seus fills. Antigament, era un bandit sanguinari i alcohòlic, que es dedicava a matar gent per la recompensa, però, gràcies a la seua difunta dóna, canvia com a un pare exemplar i lluny de l’alcohol.

            No obstant això, Schofield Kid es presenta en casa de Munny per proposar-li matar a dos vaquers que s’havien aprofitat d’una prostituta, pegant-li i marcant-li tot el cos amb una navalla, sobretot la cara. Munny, no té més remei que acceptar, ja que no té molts diners, i aquest, va en busca del seu antic millor amic i company d’assassinats, Ned Logan per a que li acompanye en l’aventura.  

            Quan arriba a la ciutat es troba amb els impediments de Little Bill, sherrif de la ciutat, que lleva totes les armes de foc i apallissa a tots els homes que van en busca dels bandolers.

            Finalment, els tres companys maten als culpables de deixar marcada la cara de la prostituta, cobren els 1000$, però Ned Logan es assassinat pel sheriff, ja que aquest no volia dir el parador del seu amic Munny.

            Personalment, no és del tipus de pel·lícules que a mi m’agrada veure, però està bé. És una pel·lícula amb un bon repartiment d’actors com Clint Eastwood, Gene Hackman i Morgan Freeman. Per exemple, el personatge de William Munny, és el tipus de protagonista que diu més amb les mirades que amb les paraules, ja que ha tingut un passat molt obscur i açò la deixat una petjada en la seua personalitat. A més a més, està considerada com una de les millors pel·lícules de Clint Eastwood, i una de les millors pel·lícules de la dècada dels noranta, amb quatre premis Oscar. 

«Cobardes»

Posted on novembre 20th, 2008 in Literatura Catalana by imacros

        

         Cobardes és una pel·lícula que tracta el tema del “bulling”, matèria d’actualitat en tots els col·legis, per això m’ha paregut interessant veure aquesta pel·lícula i comentar-la.

        Guille i Gabi són dos adolescents de secundaria, el segon víctima del primer. Guille és, en aparença, un xic com altre qualsevol: bones notes, bon esportista i amb una família que li dóna suport. Aquest, descobreix que actuar d’aquesta manera fa que tots li tinguen respecte. Per aquesta raó, es passa els dies assetjant a Gabi, per l‘únic fet de ser pèl-roig.

        La pel·lícula en sí, està bé. Tracta el tema d’actualitat que nosaltres com a futurs mestres, per desgràcia, veurem a les nostres classes. El més important, és saber detectar-lo i poder-lo solucionar. A la pel·lícula es comet l’error d’acusar a la víctima com assetjador del que està assetjant. Això fa que Gabi es senta pitjor, perquè per la por que sent no és capaç de parlar del seu problema amb ningú.

        Finalment, Gabi té un pla: gravar la pallissa que li donen Guille i els seus amics, per així poder amenaçar al seu acusador amb difondre el vídeo. A més a més, aconsegueix que els amics de Gabi li deixen a soles perquè sinó també seria un motiu per posar-lo en circulació. Peró, allò que no em va agradar va ser, que com Gabi veu que sent d’eixa manera la gent li té respecte, ell mateix que havia patit molt, ara és qui assetja.

 

«Camino»

Posted on novembre 20th, 2008 in Literatura Catalana by imacros

            

 

                La pel·lícula està inspirada en la història de la filla menor d’una família que perteneix a l’Opus Dei, que va morir en 1985 als 14 anys d’edat i que actualment està en procés de canonització.  

          A la pel·lícula, la xiqueta s’anomena Camino, té onze anys i li es diagnosticat un càncer terminal. Comença amb l’escena a l’hospital, rodejada dels seus familiars, amics, rector i un gran nombre de personal clínic observant la seua mort. Després, es situa cinc mesos abans d’aquesta escena, on es veu una xiqueta feliç, plena de vida i enamorada d’un xiquet, Jesús. Quan aquest xiquet comença a fixar-se en ella, li diagnostiquen la malaltia. A partir d’ací, es veu tots els patiments pels que passa la xiqueta.

             Baix el meu punt de vista, és una bona pel·lícula, però molt forta. Vaig eixir del cinema amb una mala sensació i al dia següent vaig tindre a la xiqueta tot el dia al cap. Em va impressionar molt. Tenia escenes i diàlegs molt forts. Diàlegs que jo no entenia, ni entenc. El que més em va impressionar va ser quan la mare diu que ella tots els dies donava gràcies per la malaltia de la seua filla, perquè era una privilegiada per reunir-se abans amb Jesús, el seu salvador que les volia molt. No entenc com una mare pot dir eixes paraules.

             També quan estan operant a Camino i ix tot el que l’estan fent, era molt desagradable. A més a més, també em va impactar molt una conversació que té Camino amb el seu pare, desesperada pel seu estat li pregunta perquè Jesús que la vol tan i que és tan bo, com l’ha deixat que arribara a eixe punt, estar tan malalta com estava, consumint-se a poc a poc.

             Per altra banda, quan el pare va a la ciutat natal de la xiqueta per complir el seu últim desig: un vestit roig, uns dolços de la pastisseria de Jesús i una carta d’aquest, sofreix un accident amb el cotxe i es mor a l’acte.

             Finalment, dir que és una pel·lícula on podem veure la innocència i la fortalesa d’una xiqueta d’onze anys front a una malaltia d’aquest tipus. Allò que no entenc és l’actitud de la seua família davant d’aquesta situació, per molt devot que sigues no es pot donar gràcies d’allò que li està passat a la teua filla ni envidiar-la per estar més pròxima a Jesús.