Boris Godunov
Quan Jose Carlos em va dir que teníem que anar a veure l’obra, no em vaig imaginar que m’agradaria tant.
La història va començar quan un bon dia, Jose Carlos, ens va dir a Mireia, David i a mi, que teníem que anar a veure una obra de teatre molt bona, que ens agradaria molt, perquè havia estar representada per tot el món, però que no ens anava a dir ni el títol, ni el lloc on es representava, ni els actors ni res, d’eixa manera ens agradaria més. Nosaltres varem acceptar. El que jo no sabia, era, que jo era la única dels quatre que no sabia res de l’obra, ells tres si que sabien de què anava, per això, vaig investigar un poquet…
Per fi, va arribar el dia de la representació i allí estàvem els quatre. Va començar amb una projecció explicant qui era Boris Godunov i què va passar a Rússia quan ell va ocupar el tro com a nou tsar. De sobte, quan portàvem uns 15 minuts de representació, de sobte, es van encendre totes les llums i van aparèixer persones amb pistoles i rifles. Eren els terroristes que estaven segrestant el teatre, de la mateixa manera que va passar a Rússia en aquell teatre on van estar 900 persones segrestades durant 3 dies, sense aigua ni menjar. Jo sabia que els terroristes eren de mentida, que eren actors, però encara així, portava el cor en un puny i vaig estar així fins que es va acabar tota l’obra. Sabies que eren actors, però, i si passava qualsevol cosa? Que jo encara sóc molt jove!! Mentre jo estava més acollonida que altra cosa, els meus amics rient-se de mi i fent-me bromes. Això em faltava a mi!!!
El que més em va fer botar del seient, va ser quan, de sobte, un actor del públic que estava assentat, per cert, molt a prop de nosaltres, es va alçar i va dir: “¡¡QUIETO TODO EL MUNDO, TODOS SOIS NUESTROS REHENES!!”. Després d’açò, s’escoltaven conversacions telefòniques de persones que cridaven als seus familiars i una d’elles, deia que havia estat molt espantada, perquè havien posat una bomba amb una terrorista al seu costat, amb botó que polsaria si fera falta, per tal de fer esclatar pels aires tot el teatre. De sobte, em vaig adonar que al nostre costat s’estava posant una terrorista amb la bomba!!! I jo: aleee que més? Pff. Jo pensava: menos mal que sabia de què anava, perquè sinó jo m’ho crec, m’ho crec de veritat! haha
Em va agradar molt, i per tant recomane aquesta obra. El que més em va agradar era, que nosaltres, els espectadors, no érem simples espectadors, sinó que formàvem part de l’obra, i encara que sabies que era tot mentida, tenies la impressió que era tot de veritat. Per aquesta raó, podies posar-te en la pell d’aquelles persones que van estar allí i allò que van sentir. Va ser una experiència que recomane a tothom.
Jose, gràcies per portar-nos allí! ; )