«Con faldas y a lo loco»

Posted on novembre 9th, 2008 in Literatura Catalana by imacros

    

            La pel·lícula tracta de dos músics, Joe i Jerry, que presencien la Masacre de San Valentín en Chicago en 1929, feta per la  Mafia. Aquestos, son perseguits pels gànsters perquè volen desfer-se d’ells. Per aquesta raó, tenen que fugir de Chicago i per a que no siguen reconeguts, es disfressen de dones e ingressen en una banda de xiques, canviant-se els noms, anomenant-se Josephine y Daphne.

 Aquesta banda es dirigeix a Florida, i ací, Joe i Jerry s’enamoren de la cantant e intèrpret d’ukelele, Sugar. Per això, els amics competeixen per cridar la seua atenció, a més a més que lluiten perquè no es desvele que són homes.

Per altra banda, el milionari Osgood s’enamora de Daphne/Jerry, mentre que Joe adopta una doble personalitat masculina/femenina per conquistar a Sugar. Es vesteix com Cary Grant, fingint ser milionari, ja que Sugar buscava un home d’eixe tipus per a casar-se.

Finalment, la Mafia arriba a Miami, on descobreix als testimonis. Sugar i Joe acaben junts, i Osgood i Daphne/Jerry també. Ací, al final de la pel·lícula és on apareix la famosa frase: Jerry com Dafhne: “¡No me comprendes Osgood! Aaah… ¡Soy un hombre!» / Osgood: «Bueno, nadie es perfecto.”

La pel·lícula no l’habia vista mai i em va agradar molt. No imaginava que podia ser tan bona. En allò que em vaig fixar, va ser el paper que representava Marilyn, una xica tonta e innocent, i el paper que desempenyoraven les dones a la pel·lícula. Aquest aspecte, va ser criticat per una professora de la universitat. Tenia tota la raó del món, però també s’ha de mirar a l’època què és va fer, i resulta lícit aquest paper. També, comentar, que quan vaig veure el paper que representava Marilyn, em vaig adonar, que estava representant el seu propi paper, és a dir, a ella mateixa: una xica ingènua, innocent, interessada i borratxa.

Al rodatge de la pel·lícula, hi hagueren conflictes entre el director i Marilyn. L’actriu arribava molt tard o ni es presentava, i tenia un comportament poc professional. A més, amb freqüència no recordava el seu paper i s’he diu que havien d’anar col·locant el seu text pels diferents llocs de l’estudi. A més, Marilyn Monroe estava embarassada durant la filmació.

A més a més, s’ha de destacar els dobles sentits que trobem a aquesta pel·lícula. Damunt, si veiem la pel·lícula en versió original, encara en trobem més, i sobre tot, de tipus sexual. Per exemple, quan diu “thank you to cover me up”, vol dir gràcies per “introduir-te en mi” i no, com es va traduir al castellà, “gràcies per cobrir-me”. Quan van marxa arrere en el vaixell, també té que veure amb el sexe. Són tot dobles sentits, que si es veu en castellà no se n’adonem, per això, és interessant veure-la en versió original. Amb açò, també té que veure les cançons que s’escoltaven, que no apareixien subtitulades, però que la lletra si que tenia que veure amb allò que estava passant o amb l’estat d’ànim de Sugar.

Finalment, destacar l’escena de les maraques, que és una estratègia del director per donar temps al riure dels espectadors a la sala de cinema, i que no es perda la següent frase, la qual cosa permet mantindre l’efecte còmic del guió sense entrebancs. Aquesta escena i l’última són de les que més m’han agradat.

  • Comentaris tancats a «Con faldas y a lo loco»

Per què la carrera de magisteri és considerada com una “carrereta”?

Posted on novembre 5th, 2008 in Literatura Catalana by imacros

        

 

               Estic farta! Estic farta d’escoltar que magisteri és “una carrereta de tres anys i que qualsevol pot traure-se-la”.

            En els darrers anys, la figura de mestre ha passat de ser un dels oficis més prestigiosos, a ser un ofici menyspreat on qualsevol pot exercir. Què té la gent d’avui dia en el cap per a pensar que qualsevol persona pot educar als seus fills? No haurien de ser les persones més capacitades intel·lectualment per fer aquesta tasca? D’eixes persones depèn la educació d’uns xiquets molt influenciables. Xiquets que donen per bo tot allò que el seu mestre diu, “perquè ho ha dit el seu mestre i punt”, siga el que siga, estiga bé o no.

            A més a més, la gent es pensa que anem a la facultat a jugar. Sí sí, a jugar! Ja sé que no és la carrera de medicina, però, home! És una carrera de tres anys com qualsevol altra, amb la mateixa dignitat i tot. Què ningú ens regala el títol!

            Jo l’he viscut en la meua pròpia pell. Açò m’he la contat ma mare i també ha passant davant la meua presència:

 

-Hola Carmina! Què tal va tot?

-Bé, molt bé!

-M’alegre! I les teues filles, com estan?

-Doncs molt bé, en València estan les dos.

-Ahhh! Es veritat! Què estudien?

 

Ma mare, tot orgullosa -tot ha de dir-se… haha- respon:

 

-Doncs Inés, Magisteri musical

-Ahh… (amb un to de “bah, magisteri… pff ja veus)

– I Esther, ADE

– Ahh! ADE! Molt bé! (amb un to d’admiració).

 

            Vosaltres mateixos podeu jutjar la diferència. Val, molt bé, ADE és una carrera de cinc anys, però per aquesta raó magisteri té que ser una “carrereta”? I a lo millor, eixa dona, no sabia ni què és ADE, a soles per sonar així més “culte” ja li pareixia amb més qualitat i tot! Però, em té igual. Si ma mare haguera dit, qualsevol altra carrera que estudiara la meua germana, haguera respòs de la mateixa manera.

Hui per hui, la carrera de magisteri és una de les carreres que més nota demanen per entrar a la universitat, i de les que més menyspreada està. Açò té un poc de incoherència no? Aquest any, si no m’equivoque, crec que demanaven un 7! Baix el meu punt de vista, crec que persones que tenen de mitja un set en el selectiu, no deuen de ser persones amb poc coeficient intel·lectual no?

Altre exemple, que mai se m’oblidarà, és allò que em va dir el meu professor de filosofia de primer de batxillerat. Em va preguntar que què volia estudiar, i li vaig dir contestar: “magisteri musical”, ell amb un to com renyint-me em va contestar: “una xica tan intel·ligent, per què no aspira a més?” Em vaig quedar sense saber què contestar.

Doncs, crec, que el professor, per considerar-me ,segons ell, “tan intel·ligent” m’hauria d’haver dit: molt bé! a veure si així canvia un poquet el món, i sobretot, la educació. Ànim!

Per altra banda, també tots nosaltres, estem cansats de veure gent que entra en magisteri per ser una carrera “fàcil”, per a després, tindre un treball acomodat i ben remunerat. Quin tipus de valors poden transmetre estes persones als xiquets? Com van a educar-los? Perquè a banda de ensenyar, també tenim que EDUCAR. Com van a educar persones que a lo millor ni ells tenen clars quins són els valors més importants? Us deixe totes aquestes preguntes per a que les contesteu.

Finalment, dir, que la carrera de magisteri és una carrera fàcil d’aprobar, però difícil de traure bona nota, perquè en moltes assignatures per poder traure un notable alt o excel·lent tens que fer molt treballs extra per pujar nota, perquè a vegades l’examen no val quasi res. Però no obstant això, la carrera és tan digna com altra qualsevol de tres anys. A més a més, destacar, que després com a futurs mestres, farem una gran tasca que mai serà reconeguda, perquè la gent a soles veurà que tenim “tres mesos de vacances”. Ai! Els prejudicis de la gent!

Boris Godunov

Posted on novembre 1st, 2008 in Literatura Catalana by imacros

          Quan Jose Carlos em va dir que teníem que anar a veure l’obra, no em vaig imaginar que m’agradaria tant.

          La història va començar quan un bon dia, Jose Carlos, ens va dir a Mireia, David i a mi, que teníem que anar a veure una obra de teatre molt bona, que ens agradaria molt, perquè havia estar representada per tot el món, però que no ens anava a dir ni el títol, ni el lloc on es representava, ni els actors ni res, d’eixa manera ens agradaria més. Nosaltres varem acceptar. El que jo no sabia, era, que jo era la única dels quatre que no sabia res de l’obra, ells tres si que sabien de què anava, per això, vaig investigar un poquet…

            Per fi, va arribar el dia de la representació i allí estàvem els quatre. Va començar amb una projecció explicant qui era Boris Godunov i què va passar a Rússia quan ell va ocupar el tro com a nou tsar. De sobte, quan portàvem uns 15 minuts de representació, de sobte, es van encendre totes les llums i van aparèixer persones amb pistoles i rifles. Eren els terroristes que estaven segrestant el teatre, de la mateixa manera que va passar a Rússia en aquell teatre on van estar 900 persones segrestades durant 3 dies, sense aigua ni menjar. Jo sabia que els terroristes eren de mentida, que eren actors, però encara així, portava el cor en un puny i vaig estar així fins que es va acabar tota l’obra. Sabies que eren actors, però, i si passava qualsevol cosa? Que jo encara sóc molt jove!! Mentre jo estava més acollonida que altra cosa, els meus amics rient-se de mi i fent-me bromes. Això em faltava a mi!!!

            El que més em va fer botar del seient, va ser quan, de sobte, un actor del públic que estava assentat, per cert, molt a prop de nosaltres, es va alçar i va dir: “¡¡QUIETO TODO EL MUNDO, TODOS SOIS NUESTROS REHENES!!”. Després d’açò, s’escoltaven conversacions telefòniques de persones que cridaven als seus familiars i una d’elles, deia que havia estat molt espantada, perquè havien posat una bomba amb una terrorista al seu costat, amb botó que polsaria si fera falta, per tal de fer esclatar pels aires tot el teatre. De sobte, em vaig adonar que al nostre costat s’estava posant una terrorista amb la bomba!!! I jo: aleee que més? Pff. Jo pensava: menos mal que sabia de què anava, perquè sinó jo m’ho crec, m’ho crec de veritat! haha

            Em va agradar molt, i per tant recomane aquesta obra. El que més em va agradar era, que nosaltres, els espectadors, no érem simples espectadors, sinó que formàvem part de l’obra, i encara que sabies que era tot mentida, tenies la impressió que era tot de veritat. Per aquesta raó, podies posar-te en la pell d’aquelles persones que van estar allí i allò que van sentir. Va ser una experiència que recomane a tothom.

Jose, gràcies per portar-nos allí! ; )

 

 

 

«El niño con el pijama de rayas»

Posted on octubre 26th, 2008 in Literatura Catalana by imacros

        El que vaig a fer en aquesta primera entrada, és realitzar una comparació entre el llibre i la pel·lícula de “El niño con el pijama de rayas”.

        En primer lloc, començaré per la meua opinió del llibre i que em va parèixer. És un llibre del que s’ha parlat molt i s’ha dit que era molt bo. Per exemple, a mí, tot el món que se’l va llegir me’l va recomanar i açò va fer que el començara amb moltes ganes de llegir un bon llibre.

       Vaig començar-lo, i als primers capítols veia que no m’enganxava, però vaig pensar que m’aniria enganxant més avant. No obstant això, vaig anar arribant a la conclusió que no era el tipus de llibre que m’esperava. M’havien parlat tant i tant bo que era, que m’esperava més.  Vaig quedar-me un poc despagada perquè pensava que seria una altra cosa. El llibre, en sí, està bé, però baix el meu punt de vista, és un llibre molt simple de llegir i molt senzill.

       Per altra banda, pense que s’ha escrit amb aquesta senzillesa, per a que tothom puga entendre el llibre i els arribe la seua essència: conèixer les barbàries que van fer els nazis i veure com percebia aquesta situació un xiquet.

       Al poc temps de llegir-me’l, vaig veure que havien tret la pel·lícula basada en el llibre. Per aquesta raó, vaig decidir anar a veure-la. La pel·lícula, em va parèixer molt lenta, però, que s’adaptava i es pareixia molt al llibre. Llevat d’algunes petites coses que canviaven, pense que és una de les pel·lícules que he vist que ha sigut més fidel al llibre. A més a més, els actors per a representar als personatges, crec, que també s’adaptaven a les descripcions del llibre i a com jo m’imaginava que eren.

Què penseu vosaltres?

Benvinguts al meu blog

Posted on octubre 25th, 2008 in Literatura Catalana by imacros

     Hola gent! este és el meu nou blog de la universitat i m’agradaria que tot el món poguera deixar la seua opinió del que escric, ja siga positiva o negativa del que jo pense de qualsevol tema. Us invite a participar i a vore si entre tots fem d’aquest blog, un blog de tots! Salutacions.


 

 

 

 

« Pàgina anterior